Editorial Base

Amb motiu del 50è aniversari de la mort del dictador Franco, torna a les llibreries i a l’abast del públic una obra imprescindible de Josep Benet, L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Amb aquesta obra reeditada i ampliada amb una conferència seva de 1996, es posen les bases concretes i precises per entendre i no oblidar una de les actuacions més constants i generals del règim franquista en contra de la llengua i de totes les manifestacions de la cultura europea, com ho era la catalana.

Aquesta impressionant obra, basada en una documentació exhaustiva i rigorosa, analitza el procés de repressió i l’intent de genocidi cultural iniciat arran de la Guerra Civil, conseqüència del cop militar del juliol de 1936. Aquest procés s’allarga fins als primers anys de la dècada de 1940, període en què la persecució franquista contra la llengua catalana havia aconseguit fer-la desaparèixer pràcticament de tota la vida pública de Catalunya, tant civil com religiosa.

Tanmateix, l’abast de l’obra és molt més ampli, ja que posa de manifest que, encara avui, la normalització del català és objecte d’oposició per part de determinats col·lectius, mitjans de comunicació i figures de caire centralista. Segons l’obra, aquestes actuacions s’inscriuen en una tradició més llarga de polítiques i discursos hostils cap a la llengua catalana, que es remunten com a mínim al Decret de Nova Planta de 1716, quan des del poder de l’Estat espanyol ja es promovia la limitació del seu ús públic i, fins i tot, la seva desaparició. En alguns casos, aquestes actituds actuals reprodueixen formes i arguments que recorden clarament els utilitzats durant el franquisme.

Josep Benet i Morell (Cervera, 1920 - Sant Cugat del Vallès, 2008) fou una figura central del catalanisme democràtic del segle xx, amb una trajectòria que integrà acció política, defensa jurídica i recerca històrica. Procedent de classes populars, mantingué sempre un compromís ferm amb la justícia social, la llibertat nacional i una concepció ètica de la política. Des de molt jove, després de la Guerra Civil, participà en iniciatives clandestines per preservar la cultura catalana, impulsant l’associacionisme, l’activisme cultural i les xarxes de resistència intel·lectual. Va concebre la cultura com a eina de cohesió i reconciliació d’un país vençut i dividit, i treballà per reforçar una catalanitat transversal, oberta i integradora. Com a advocat, es destacà en la defensa de perseguits polítics durant el franquisme, utilitzant els tribunals com a espai de denúncia moral del règim. Aquest compromís el convertí en un referent cívic de l’oposició democràtica. Paral·lelament, desenvolupà una obra historiogràfica rigorosa, basada en el treball exhaustiu amb documents, orientada a recuperar la memòria col·lectiva i a denunciar la repressió cultural i política exercida contra Catalunya. Els seus llibres esdevingueren referents tant acadèmics com cívics. Políticament, prioritzà sempre la unitat del catalanisme per damunt de les sigles, col·laborant amb corrents ideològics diversos i participant en plataformes unitàries contra la dictadura. Elegit senador el 1977 amb un suport excepcional, i més tard diputat, mantingué una actitud independent i crítica. Ja en democràcia impulsà institucions clau per a l’estudi del passat recent i continuà exercint, fins al final de la seva vida, com a veu exigent al servei del país.